Deutes del 2016 (26-11-2016). La Foia de Castalla és la memòria viva dels paisatges d'Enric Valor. Indrets de pedres que tenen records, tossals que amaguen contalles, barrancs que oculten tresors, rondalles que borronen de les oliveres carregades d'oliva, històries que brollen com a tolls enmig de la sequera. Per terres de Tibi, Onil, Ibi i Castalla volen corbs que discuteixen amb raboses, fan entremaliadures els bessons que riuen i ploren, Peret ix d'una séquia i punxa una roda de la bicicleta, un xiquet que va nàixer de peus, les boires enterboleixen els cels de Planisses.
Una ruta dels @ortopèdics a la recerca de les sendes i carenes que poblen les planes i turons de la Foia de Castalla, amb absències justificades i gaspatxos redemptors.
3 de desembre de 2017. Tercera etapa de la ruta per la via verda del tren Xitxarra. Ara tocava Biar-Villena-Iecla-Biar. Els @ortopèdics hem eixit ben enjorn, habillats d'hivern fins al capdamunt, a uns 3º ambientals que acovardien els ànims però que ens encoratjaven l'esperit. Per ventura una lluita interior ens empenyia cap a la superació per no passar vergonya davant els companys. Tot pot ser.
Vicent, guia expert de la columna ortopèdica, ha assenyalat el camí com una sageta infalible: «endavant, ja no fa fred!». Pasqual, ciclista intrèpid, refà camins amunt i avall per no perdre el ritme amb la facilitat de qui no mira els kilòmetres que falten, els fa gairebé sense suar. Xavi, Dari i Josep sobreviuen a les empentes de les costeres, uns més que altres. Dos @ortopèdics absents: Joan, absent per sinistre total, i Andreu, absent parcial (qui es resisteix a un bon dinar?).
Les virtuts del camí han escampat un bàlsem imperceptible als ulls que ha estanyat les ferides invisibles, les nafres de l'amor propi, i això ens ha permés superar episodis de feblesa i defalliment fins a albirar les esteles del gaudi i la diversió en bona companyia. Sempre en tindrem una altra en horitzó.
En el vídeo, com a acta audiovisual de la ruta, feu cas de la lletra de la cançó. Zoo ha escrit Vull pensant en altres escenaris, potser, però la tornada és un crit de batalla incruenta per superar les costeres efímeres de la felicitat:
«I que brolle la ràbia d’un crit ancestral
I que fem de la por una dansa tribal,
I que perguen i paguen amb sang esta fam.
Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant»
Diumenge 24 d'abril de 2016. No costa gens matinar si saps que en eixir al carrer els raigs de llum encendran els paisatges i podràs retenir totes les flaires del camí. Monòver, terres del Vinalopó, les Valls de Vinalopó. L'amic Vicent ens ha preparat una ruta, amb les aturades justes per gaudir de la passejada, perquè ens esforcem amb ganes i que alhora puguem somriure sense malair les costeres ni els cantals inesperats.
El pi a la vora de la casa on feren nit la Pasionaria i les persones que l'acompanyaven camí de l'exili; els ceps que ara comencen a fer pàmpols nous enmig d'una terra eixuta i roja; la casa pairal de José Martínez Azorín; llacunes dessalades que encara fan olor de terra salobre; serres mítiques envoltades de cel. Cases Sanchiz, principi i final, Derramador, Cases de Joan Blanco, Canyades de Don Ciro, Boticària, Finca els Garrinxos, Fontana, Llacuna de Salines, Collado d'Azorín, Fondonet, Madara. Topònims empeltats de memòria renaixen emnig dels bancals de raïm. De tant en tant, uns esguits de roselles taquen de sang vegetal les esteses silvestres de citró.
Després de l'avançament arriba la pel·lícula, sencera, completa, amb tota mena de detalls. Fou un goig, un luxe que la família de Dari fera d'amfitriona per a una ruta amb bici per les Valls del Vinalopó. La casa pairal a la Solana és un espectacle per als sentits, etnològic, si voleu, vivencial, indubtablement.
L'Alguenya i el Carxe mà a mà, fit a fit. La serra del Coto, la Serreta, la serra de l'Algaiat, paratges del sud valencià, que comparteixen cel i terra amb llogarets murcians de parla valenciana, amb la Canyada del Trigo, la Canyada del Rico, la Canyada de l'Alenya. La pols, els ceps i el sol ens corprenen, ortopèdicament.
Si mai aplegueu al punt d'arribada a deshora, no patiu, el que realment importa és arribar-hi. Els @ortopèdics funcionem com una colla ben avinguda, ara toca ací, ara toca allà, aquest projecte es fa, aquest es deixa per a més avant. L'estiu del 2014 (el dia 29 de juny) férem una ruta esplèndida per les terres de les Valls del Vinalopó, per l'Alguenya, i pel Carxe, els pobles de parla valenciana de Múrcia, en la fita amb el País Valencià.
Tenim pendent la realització d'un vídeo amb totes les imatges d'un paisatge de terra i vi, de pols i sol, d'esforç i coratge. De moment en tenim un avançament. Passeu-ho bé.
De vegades les experiències viscudes es queden massa temps alçades en un calaix o bé resten latents dins d'una capsa metàl·lica de cola-cao, com si foren fotos antigues arxivades per a la posteritat, esperant un futur que no sabem ben bé si ha de venir encara o ja és ací. Des d'Altea fins a Beniardà hi ha un tros de camí que serpenteja les voreres del riu Algar. Els amics @ortopèdics diguérem que sí, que hi anàvem el 14 de juny del 2015. És just que les pedalades honroses, honorables i suades tinguen un petit racó en la memòria visual dels @ortopèdics. I en acabar, un arròs amb verdures a ca Joan Borja, a la Carbonera.
Una ruta dels @ortopèdics amb eixida des d'Elx pel Camí gris fins a Orito i baixada pel Barranc de la Regalíssia (desembre de 2011). Mestre de cerimònies: Pasqual Escolano. La música s'acaba a mitjan recorregut, però sadolla els pelegrins. Excusem les blanures perquè se'n tenen sense avisar.
