 |
| La virtut de les virtuts |
3 de desembre de 2017. Tercera etapa de la ruta per la via verda del tren Xitxarra. Ara tocava Biar-Villena-Iecla-Biar. Els @ortopèdics hem eixit ben enjorn, habillats d'hivern fins al capdamunt, a uns 3º ambientals que acovardien els ànims però que ens encoratjaven l'esperit. Per ventura una lluita interior ens empenyia cap a la superació per no passar vergonya davant els companys. Tot pot ser.
Vicent, guia expert de la columna ortopèdica, ha assenyalat el camí com una sageta infalible: «endavant, ja no fa fred!». Pasqual, ciclista intrèpid, refà camins amunt i avall per no perdre el ritme amb la facilitat de qui no mira els kilòmetres que falten, els fa gairebé sense suar. Xavi, Dari i Josep sobreviuen a les empentes de les costeres, uns més que altres. Dos @ortopèdics absents: Joan, absent per sinistre total, i Andreu, absent parcial (qui es resisteix a un bon dinar?).
Les virtuts del camí han escampat un bàlsem imperceptible als ulls que ha estanyat les ferides invisibles, les nafres de l'amor propi, i això ens ha permés superar episodis de feblesa i defalliment fins a albirar les esteles del gaudi i la diversió en bona companyia. Sempre en tindrem una altra en horitzó.
En el vídeo, com a acta audiovisual de la ruta, feu cas de la lletra de la cançó. Zoo ha escrit Vull pensant en altres escenaris, potser, però la tornada és un crit de batalla incruenta per superar les costeres efímeres de la felicitat:
«I que brolle la ràbia d’un crit ancestral
I que fem de la por una dansa tribal,
I que perguen i paguen amb sang esta fam.
Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant»
